...espai virtual de reflexió crítica sobre la realitat d'Almassora, la Plana i el món en general. Noticies, històries, art, poesia, contes, cultura,natura, experiències, ...

AlmassoraTeVeu

Pròleg

Comentari sobre la dansa social

Ràtio: 5 / 5

Estrelles activesEstrelles activesEstrelles activesEstrelles activesEstrelles actives
 

La comicitat del sexe és intrínseca, perquè surt de la contraposició de dues apreciacions extremes de l’home, la sublim i l’animal.

Joan Fuster.

 

Nota preliminar: ací[1]un senyor dóna consells sobre com s’ha d’aproximar un investigador escrupolós a la dansa social. No n’he seguit cap.

 

Introducció.

Fa poc temps va esdevenir una conversa breu que ha motivat aquest text. Corria el segle XXI i un grup de post-adolescents embriagats per les mil cares de la seducció d'una nit càlida i melindrosa de setembre disposaven del seu temps en una discoteca (proper arcaïsme, de la mà de guateque). Un d'aquells joves, amant de les coses correctes, estudiant de dret i jugador de futbol, arraulit, més be doblegat sota el pes d'una responsabilitat incompresa, ona entre les ones que es mesclen i es sensualitzen, sostenia un cubata entre la indecisió i la immanència. Una de les seues acompanyants va preguntar: et passa alguna cosa. Per què no balles?

Aturem ací el text, en la seua resposta del nostre amic: per què no balle COM? Aquest COM és allò de què s'ocupa aquest comentari.La meua primera experiència amb la dansa social, com supose que la de molts altres adolescents, va ser amb algunes lectures de H. Hesse En la novel·la breu "Klein i Wagner" ens trobem amb un senyor, Friedrich Klein, que ha comés cert delicte, transtornat, fugint cap al sud en tren; i allà, una nit, en una espècie de verbena[1]:

(Klein alça la vista i veu que) El joven ofreció su mano a la muchaha y la llevó al espacio vacío. Apareció una segunda pareja. Bailaron un tango con elegancia, seguridad y gusto. Él no entendía de esto, pero en seguida vio que Teresina bailaba maravillosamente. Vio que hacía algo que comprendía y dominaba, que residía en ella y le salía de forma natural. El joven de pelo negro y ondulado también bailaba bien, se adaptaban uno al otro. Su danza mostraba a los espectadores sólo cosas agradables, claras, sencillas y simpáticas. Sus manos se entrelazaban ligera y suavemente, sus rodillas, sus brazos, sus pies y sus cuerpos realizaban la delicada y vigorosa labor con docilidad y alegría. Su danza expresaba felicidad, belleza, lujo, elegancia y arte de vivir. También expresaba amor y sexualidad, pero no salvaje y ardiente, sino un amor lleno de naturalidad, ingenuidad y encanto.

Aquesta descripció no acaba ací, però ho deixem estar ja. Només volia que el lector sentís la meua decepció quan, en la meua primera experiència en un lloc en què es pretenia la dansa social, l’acompanyament musical rondava el reggaeton y els gràcils dansaires evocaven una encara per inventar Miley Cyrus llepant una porra; i tot això en una composició a l’estil “Jardín de las Delicias”: tortura d’una estètica enutjada amb la vista. Avançats un poc els anys, l’amic que presentava al principi del text es va decidir a seguir els consells del gran Fred Astaire [2]:

Above all, be yourself!  Dancing should be a form of self-expression.  Whatever else you may do, don't make the mistake of being an unimaginative copyist.  Don't be a slave to steps or routines.

After you have been dancing for a time, you will find that you do the Foxtrot, the Waltz or the Tango just a little bit differently from anyone else.  You have developed your own individual style.  That is nothing to worry over.  On the contrary, there would be more cause for worry if you did not develop a style of your own.  Styles in dancing are developed just as inevitably as styles in writing or painting.  The dancer without individual style is no more than a mechanical robot.

i va ser aquest un dels factors que van condicionar el seu posterior goig pel cubata. Un incís: els robots són un autèntic desastre amb la salsa [3]. Que se m’entenga bé: reggaeton/música-per-a-estúpids-moderna no és per mi cap Hades, ni tampoc la dansa una Persèfone ni jo un baluard de la tradició més pura. Més voldria! L’única reivindicació saludable que conec en aquest món és que els burritos no són originàriament mexicans!

Un poc d’història. 90o als peus.

Quan parlem de la dansa popular o social i ens referim, fora de l’academicisme al respecte -del que desconec absolutament tot-, a la seua funció (és una afició que tenim) o significat, és comú que els conceptes de la dansa  (social, recorde) com a element de socialització i de seducció física estandaritzada estiguen presents. Bé, doncs no estem aportant res més lluny del que proposava Domenico da Piacenza en el seu De Arte Saltandi et Choreas Ducendi de 1416. Les seues idees han continuat presents en la major part dels estudis al respecte[4]. La evolució històrica de les referències a l’hora de decidir què es balla i com es balla ha estat lligada a la dominació econòmica i política. Podríem dir que aquesta ha sigut la dinàmica fins fa poc temps, si atenem a la inclusió de referències africanes i “latinas” que ens assalten actualment sense cap relació de domini icono-cultural aparent; però seria un dir per dir. Ara bé, retornem on estàvem: la història. Al segle XVI hi ha dos moviments oposats en la música. D'una banda s'imposa un estil homogeni "internacional" a la música vocal religiosa i, d'altra, apareixen les composicions locals de música profana: el madrigal, o la chanson francesa [5].Es tracta, en general, de composicions molt rítmiques, polifòniques, amb instruments doblant les melodies vocals. Tant madrigal com chanson son satírics i normalment escrites en binari o ternari, els compassos més "estimats" per al ball. Tot i que en l’ambient cortesà que estem tractant, d’alguna manera, podem dir que aquesta evolució queda modulada pel rerefons, diguem-ne, aristocràtic, la dansa ha d’acoblarse a noves composicions ja que, de fet, alguns compositors s’introdueixen en la cort tot aportant-hi les suites, que evolucionen dividint-se en parts “temàtiques” i establint la seua dansa característica: el minuet. Però atenem ací: en la França que dominaria la social dance world scene fins finals del segle XVIII, apareix el branle de Poitou, una dansa que conserva el pas menu però trenca la formació en grup per la de parella. Moment clau.[2] Més endavant –s.XIX-, apareix el waltz com a forma refinada del ländler en els salons vienesos.  Es podria dir que és ací on comencen els atacs de suor fred contra la immoralitat d’una dansa (amb composicions, per exemple, de Johann Strauss) que ha fet arribar el Tacte a les capes altes de la societat. Un exemple [6] :

In July of 1816, the waltz was included in a ball given in London by the Prince Regent. A blistering editorial in The Times a few days later stated:

"We remarked with pain that the indecent foreign dance called the Waltz was introduced (we believe for the first time) at the English court on Friday last ... it is quite sufficient to cast one's eyes on the voluptuous intertwining of the limbs and close compressure on the bodies in their dance, to see that it is indeed far removed from the modest reserve which has hitherto been considered distinctive of English females. So long as this obscene display was confined to prostitutes and adulteresses, we did not think it deserving of notice; but now that it is attempted to be forced on the respectable classes of society by the civil examples of their superiors, we feel it a duty to warn every parent against exposing his daughter to so fatal a contagion."

En algun lloc podem llegir com (cas, per exemple, aquest últim del waltz) la dansa social institucionalitzada a la cort o als llocs de reunió de la –oh lo siento- oligarquia té la seua relació, de vegades, amb certes expressions populars. Sí: curiosa relació entre creixement de les classes burgeses i tolerància del Tacte. Realment populars: allò que podem conéixer per llibres i textos no és, en general, el que es ballava a la plaça del poble. Diguem que el breakthrough del waltz és una espècie d’alliberament per part dels dansaires de les senyores assegudes com columnes dòriques protegint la distància entre els cossos, mantenint el buit de certa estructura de sensualitat (cortesana?) intocable. Però aquest procés no acaba ací: la parella continua apropant-se segons avança, més endavant, el segle XX, amb el turkey-trot, lindy hop, boogie-woogie... i cada vegada que apareix alguna nova varietat es critica la seua falta de decència esdevenint una aporia ad infinitum segons les novetats. Fins i tot, en el moment actual, en el que una interpretació còmoda,rabinadaanti-imperialista-post-colonialista, ens permet dir que les influències del món no-occidental arriben a tots a través d’una americanització i posterior (re)-distribució. O bé directament una còpia del model en els focus d’origen. Aquesta dinàmica facilita la varietat d’estils cada vegada més gran i les diferents escoles i mescles i reinterpretacions incorporades a cada un.

Situació actual. 90o al cap.

Acabem de comprovar com una dinàmica moda s’estableix en aquest context. Disculpeu per la lectura, però trobe un recorregut paral·lel entre moda-dansa i moda-indumentària; d’aquesta segona, una referència prou moderna i assumible n’és “L’Empire de l’éphèmére” de G. Lipovetsky. I si prenem aquesta referència no és difícil senyalar el predomini dels valors de la moda en l’actualitat, per exemple, en la enorme diversitat d’estils en les llistes d’èxits (que esdevenen una influència clau en què es balla) però també en la varietat incessant de sales adaptades als distints gèneres musicals, tots ells, ara bé, quan apareixen, sense una acadèmia establerta ni un arrière-la-tête que establisca el patró de conducta del dansaire. En realitat, ací trobem un altre element com és la novetat lúdica que permet el joc de l’individu en el devindre de la seua subjectivació. I és en aquest punt on plantejàvem la pregunta inicial. Però anem un poc més enllà. Ja hem vist que el caràcter efímer de la moda marca actualment la conducta una altra vegada perduda en la immensitat de les possibilitats d’elecciótambé en la dansa social. Però, fixem-nos-hi: les escoles tradicionals segueixen en ús i, de fet, els territorialismes que s’oposen a la globalització en una reafirmació identitària (el famós think globally, act locally) tracten de recuperar formes tradicionals de la dansa. Plantegem-nos aleshores: acudir a events massius, discoteques o llocs de trobada nocturns on la música és l’element de continuïtat i la expressió corporal està per damunt de la comunicació verbal -que esdevé més bé fàtica-  és una forma purament factual que aliena els assistents o la prolongació dels salons cortesans ila seua assímptota natural? Resposta difícil.

Una opinió corrent és que s'acudeix a aquests llocs/esdeveniments per tal d'aconseguir sexe (lúdic) i que el seu disseny segueix certs imperatius d'aquest propòsit i tracta de facilitar-ne l'accés. Però això és fals: un supermercat està dissenyat per adquirir productes i és demostrable que un gran percentatge de les persones que hi acudeixen fan despesa, un cinema està dissenyat per visualitzar una pel·lícula i el 100% de les persones que hi acudeixen la visualitzen. Pensem en un teatre o un museu també; o, si parlem d'esdeveniments: una processó que pretén mostrar certes "relíquies" o un mitin polític que permet transmetre certes idees assoleixen majoritàriament els seus objectius. No podem, en canvi, demostrar que en una discoteca existisca un percentatge elevat d'èxit sexual. Per tant, o bé aquesta pressumpció que havíem introduït és falsa, o bé ens trobem davant d'un problema greu de disseny del lloc o, més preocupant, un problema intrínsec als participants en la trobada. La primera opció pareix encertada. De moment, centrem-nos en els tres pilars de l'erotisme segons Bataille (o busqueu marihuana i algun llibre de Diane Ackerman). En primer terme, l'erotisme del cor és clar que no es compleix (ja hem parlat del llenguatge fatigosament fàtic). En segon lloc, hem suposat que és l'erotisme dels cossos el que es pretén (si és que se'n pretén algun). Però aquest erotisme es busca, en aquest cas, a través de la dansa (pareixia almenys relativament acceptable aquesta interpretació d'acord amb el que hem comprovat al principi d'aquest breu article). Tot i això, tal com ens preguntàvem inicialment: COM? Pensem en la tercera forma: l'erotisme sagrat/diví. Qui representaria el paper sagrat, l'element de pseudo-continuïtat, el punt comú o, metafòricament, el mar en què les ones esdevenen i interactuen? Seria la música. I la interacció eròtica seria la dansa d'acord amb aquesta música. Hem arribat al punt mort que ens obsessiona des del principi. Ara pensem en la segona opció, la quela és convenient replantejar: volen realment els assistents a una reunió que es suposa dissenyada per fer-los interactuar sexualment accedir al seu paper dramàtic? I si la voluptuïtzació de la dona, les constants referències sexuals en publicitat, cinema i premsa, en articles d'opinió de persones que ens recorden quant magnífic és el sexe, com d'equivocats estaríem si no ens alliberem de la pesada càrrega dels dogmes, si no ens masturbem per "treure l'amor a si mateix fora de l'armari" (sic)... si tot açò no és més que un recordatori de que hem de reproduir-nos o simplement participar en la vida sexual? No deixen de recordar-nos que hem d'estar interessats per el sexe; i no trobe excessivament agosarat dir que és perquè necessitem que ho facen i perquè cada vegada ens interessa menys la seua forma. La forma-moda/lúdica del canvi constant en les referències musicals, i en conseqüència amb la dansa social, jugaria aleshores un paper important en mostrar el sexe també com a novetat i moda (ja hem vist alguns paral·lelismes, fins i tot hem donat detalls històrics d'aquesta relació), perquè tenim una facilitat preocupant per desinteressar-nos de les tot allò que no canvia, que no actua i que no viu cap procés de metamorfosi. El problema d'aquesta dinàmica és que provoca un neguit immens en aquell qui sosté el cubata i es pregunta COM. I aquest és arrossegat a la immovilitat rebel, a la confusió de Klein i de Wagner en el teatre fugitiu de les ones.

 

Algunes Referències:

[1] http://socialdance.stanford.edu/Syllabi/Reconstruction.htm

[2] http://socialdance.stanford.edu/Syllabi/astaire.htm

[3] http://arxiv.org/pdf/1109.6037.pdf

[4] Dance. A very Social History.(Carol McD. Wallace,  Don McDonagh, Jean L. Druesedow, Lawrence Libin, and Constance Old. (The Metropolitan Museum of Art, New York Rizzoli, New York).

[5] La musique épuisé (Les siècles d’or de la musique courtisane française). Homeur Ballerêur (Gallimard, Paris, 1954)

[6] http://www.pleasedancewithme.com/danceshistories.htm



[1] Copie en castellà la traducció d’Ester Berenguer perquè no vull treure encara més substància.

[2] Ací probablement m’equivoque perquè no tinc massa fonts, però m’és igual. Hi ha un moment en que es trenca la formació de grup i es passa a la parella. 

Comentaris  

#2 Rubén 13-11-2013 21:46
Gran epíleg!!!
#1 H Mas 09-11-2013 12:15
I com a epíleg:

http://www.youtube.com/watch?v=Cjv6nmF7wdk

Escriure un comentari

Es prohibeixen els insults i ofenses cap a les persones així com paraules malsonants i blasfèmies que desvirtúen el debat i falten el respecte a les persones.

Códi de seguretat
Actualitzar

Vist (des de 04-03-15)

© 2009-2014 by GPIUTMD