...espai virtual de reflexió crítica sobre la realitat d'Almassora, la Plana i el món en general. Noticies, històries, art, poesia, contes, cultura,natura, experiències, ...

AlmassoraTeVeu

Una ullada a la polis

Conviure amb l'oblit

Ràtio: 5 / 5

Estrelles activesEstrelles activesEstrelles activesEstrelles activesEstrelles actives
 

Ha mort Adolfo Suárez, el primer president d’Espanya després de la dictadura franquista. Els mitjans han fet ressò de la seua mort de manera desmesurada i sorprén el silenci en què ha viscut els darrers anys aquest home, malalt, i ara l’erigeixen com a redemptor  de tots els mals d’aquella època. Aquest home, fruit de les circumstàncies, va ser, és cert, l’executor d’un canvi, però perquè era la cara menys amarga del règim imperant.

Per a mi no és tan important qui ha mort sinó de què ha mort. Adolfo Suárez patia una malaltia neurodegenerativa que el va sumir durant 11 anys en l’oblit. Els que per desgràcia convivim quotidianament amb aquestes malalties sabem quant trist és lluitar amb la pèrdua diària de les habilitats més bàsiques. No m’alegre que haja mort com a conseqüència d’un Alzheimer, però sí que considere important que gent coneguda done testimoni del que s’ha anomenat la malaltia del segle.

Oblits sense importància,  repeticions contínues d’informació recent, passivitat i canvis d’actitud comencen a demostrar que alguna cosa no va bé. El diagnòstic és dur perquè la curació és ara per ara impossible, per tant, les medicacions només fan que arralentir, en el millor dels casos, la progressió de la malaltia. Acostumar-te i entendre què passa amb aquell cervell no és fácil. La intolerància és la primera reacció i el més difícil és entendre que la persona no actua conscienment  sinò fruit del necrossament de les seues neurones, sense opció de recuperació. Vas perdent el teu ésser estimat sense morir; aquella persona no és ja qui era i el lligam que t’unia a ella, la confiança i la complicitat, es va esvaint per arribar purament a un control diari d’higiene, de menjar i de necessitats bàsiques.

Tot i la dificultat de conviure amb un malalt amb demència, tenint clar que la malaltia no té cura, de preparar-te per a un dia rere dia sense millora, com deia el fill d’Adolfo Suárez, és difícil preparar-te per a l’adéu  que indubtablement arribarà. Cada dia és diferent i pitjor a l’anterior, els moments de lucidesa són cada cop més escassos, la pèrdua de les nocions d’espai i temps constants, la solitud quotidiana habitual i penses  i t’imposes , fins el final dels dies, la convicció de conviure amb força i familiaritat amb la manca de memòria.

Potser Adolfo Suárez era un gran home, no ho pose en dubte, però ara la seua importància transcendeix la política i l’Estat, si més no per a mi, perquè  ha posat cara i nom a tots els malalts i familiars que, anònims, intenten portar la normalitat i el carinyo a una vida que, sense solució, està abocada a l’oblit. Gràcies! Fins aviat!

Comentaris  

#1 Manolo 28-03-2014 12:02
Suárez, el hombre que podía hablarnos de tantas cosas sobre la "transición" y el 23-F, perdió la memoria. Como un personaje de tragedia griega o de Shakespeare. Es tremendo.

Escriure un comentari

Es prohibeixen els insults i ofenses cap a les persones així com paraules malsonants i blasfèmies que desvirtúen el debat i falten el respecte a les persones.

Códi de seguretat
Actualitzar

Vist (des de 04-03-15)

© 2009-2014 by GPIUTMD